Fa uns mesos vam participar al Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana organitzat per l’AELC (Ass. Escriptors en Llengua Catalana). El fil conductor de l’esdeveniment era “Joc i Literatura”. Aquesta és la nostra aportació en forma de parlament:

Joc i Literatura: «Més mots, més joc, més llibres»

Hola a tothom. M’heu convidat per parlar en base: «Més mots, més joc, més llibres». Primerament, i amb la intenció de jugar, comentaré, breument, el títol. Després el tornaré a abordar des de la meva experiència professional. Així doncs:

«Més mots»: Hi estic d’acord. Però millor, sempre, intentar no xerrar massa.

«Més joc»: Hi estic d’acord. Juguem, juguem… i quan haguem jugat toca avorrir-se, que l’avorrir-se és un joc meravellós, un gran valor que està a la baixa.

«Més llibres»: Voleu dir que calen? Si a les llibreries no hi caben, de llibres! Si a les biblioteques els surten els llibres per les orelles! Crec que es fa massa llibres. Soc partidari de fer-ne menys de llibres, però això sí: llibres desitjats, llibres apassionats, llibres que, i això en la LIJ és un drama, no estiguin impresos en paradisos llunyans del paper i la mà d’obra barata, llibres que no siguin transportats per mar en grans vaixells de càrrega amb un cost ecològic altíssim. Resumint: cal fer llibres amb més amor.

Mots, joc i llibres. Anem a pams:

MOTS

Del joc és una cosa que se’n parla: aprendre jugant, viure jugant, estimar jugant, treballar jugant. Treballar jugant…?! Per sort això no sempre és possible. Fer de la feina un joc, de veres que ho intento, sovint ho aconsegueixo i quan passa és perillós, m’explico: si xales molt treballant hi ha el risc d’estar tot el sant dia jugant, que es tradueix a estar tot el sant dia treballant. Quina trampa! I és important, tant o més, trobar temps per no fer res (això sí és difícil) i trobar temps, trobar molt de temps, per poder estar amb la família (que la canalla va creixent, que els pares es van fent grans, i les tietes? Fa massa temps que no veus a les tietes) i trobar temps (quin somni més dolç) per navegar a vela en una barca de fusta i trobar temps per quedar amb les amistats i fer un vermut i, fins i tot, de tant en tant, tenir temps per fer un tallat llegint la premsa esportiva que, per cert, m’importa un rave la premsa esportiva però és una cosa que de vegades faig; anar a una cafeteria, demanar un tallat curt de cafè i si està el diari lliure, llegir la premsa esportiva amb interès i a mida vaig passant fulls anar oblidant la informació perquè és tan absurda, és tan ximple… que em serveix per no pensar, desconnectar, relaxar-me, meditar… no jugar. No fer res. Res. Per cert, al final d’aquest discurs, intentaré que tots plegats, en fem una mica, de res.

JOC

He jugat molt amb els noms dels autors dels llibres i hi jugo. Heterònims, en diuen. Vaig saber d’aquest terme quan feia temps que me’n servia. Joan Camises, Joana Paraigües, Joan Mitjons, Joana Sabata… Quan arribo a una escola on han llegit un llibre de, per exemple, Joan Faldilles, només amb el nom, ja he narrat molt. Ja hem jugat molt.

— De debò et dius així? —, em pregunta una nena.

— Naturalment, tu com et dius?

— Berta Garcia…

— Un nom bonic.

— I les faldilles?

— Avui no en duc de faldilles, no me’n poso cada dia.

I no diguem què passa, que n’esperen, de la visita de la Joana Pijama o de la Joana Corbata. Joana Corbata. És curiós, però els noms masculins amb atributs femenins fan gràcia, al rebés no tant. Una curiositat: fa tres anys, per Sant Jordi, el setmanari la República va fer un recull dels millors llibres escrits per autores. Volien posar en valor la literatura escrita per dones i totes les recomanacions eren de veus femenines. Doncs bé, a l’apartat de llibres infantils, un dels llibres més destacats i amb la imatge de la portada, era «Ulissa» escrit per la Joana Xancleta i il·lustrat per l’Armand. La periodista que va fer el recull s’ho va creure? Un llibre escrit per Jla oana Xancleta… Va llegir només el nom? Es va adonar del cognom? Potser va voler seguir el joc? No ho sé. La resta d’autores tenien noms molt seriosos. Aquell dia vaig rebre diversos watshapps felicitant-me. Eren d’amigues i d’una bibliotecària (que també és amiga) que s’havien fet un tip de riure. Però jo no faig això com una broma, per a mi és un joc seriós. Una manera d’escriure. Una manera de viure.

Però els autors no tenen només nom i cognoms, també tenen biografia, que per això són heterònims. Normalment treballen de coses vagues o divertides i han nascut en alguna localitat que comença per «Riu»: Riudoms, Riudecanyes, Rio de Janeiro… Riudecols. Una vegada em va trucar una senyora de Riudecols (Baix Camp) aficionada a la història que estava fent un recull de personatges reconeguts del seu poble. Havia trobat a internet un tal Joan Barrets de Riudecols que escrivia llibres. El cas és que no el coneixia, volia saber de quina casa era, si feia molts anys que havia marxat del poble… Li vaig explicar això dels noms, els heterònims… I es va ofendre. Es va ofendre molt: «que el nom del poble no és un joc!», em va dir. Li vaig exposar que d’això es tractava, que era bonic, un joc divertit…. que coneixia el poble, que un dia podríem fer una presentació on, per cert, hi tinc amics. Em va respondre de males maneres, jo m’hi vaig tornar i abans de penjar-me vaig aconseguir cridar: «faig néixer els autors on em dóna la gana!».

Una altra anècdota: Fa uns anys em van trucar per anunciar-me que havíem guanyat el Premi Crítica Serra d’Or Infantil pel llibre «Un mitjó diferent a cada peu» il·lustrat per l’Armand. Quin honor, quina alegria… «A la placa de l’agulla quin nom voldràs que hi posem?» Em van preguntar. «Joan Rioné o Joan… Calçotets». «Joan Rioné», vaig respondre, «que el personatge es quedi al llibre». Doncs bé, després de l’acte de lliuraments, durant l’extraordinari piscolabis que es va fer al Palau Moja, se’m va apropar una de les persones del jurat i em va dir, a cau d’orella, que l’única cosa que els havia fet dubtar va ser el nom de l’autor de la portada, que no era un gaire escaient per un premi com aquell. Així doncs els agraeixo que em seguissin el joc.

Naïm Batruni és l’heterònim d’un llibre juvenil anomenat «Naïm», il·lustrat per l’Alba Domingo i dissenyat per la Victoria Pazmiño. Es tracta d’un text basat en sensacions i experiències personals. Vaig posar cura en trobar el to, el ritme i la intensitat d’un nen d’onze anys, que representa que és qui l’escriu. Per això vaig haver de cedir la ploma al Joan Rioné Tortajada de quan tenia onze anys. Era tan sincer que vaig haver de buscar un nou tipus d’heterònim, no podia signar com a Joana o Joan. Doncs bé, en Naïm Batruni també m’ha regalat força anècdotes.

N’explicaré només una: club de lectura de joves, biblioteca de barri, joves lectors a qui ha agradat el llibre, em diuen. Arribo amb temps i passejo per la sala, m’assec en una cadira, tothom m’ignora, segurament es pensen que soc un pare o algú que no té res a fer. Observo. La sala es va omplint. Tothom té el llibre a la mà. Tothom vol conèixer al Naïm. Quan em delato em sento dir coses com aquesta: «això és una estafa», «ets un mentider», «perquè ho has fet…?». Va costar molt tirar endavant la dinàmica i quan va arribar el debat va tornar a girar entorn el nom. En marxar encara hi havia un grup de joves lectores que encara em miraven indignades.

LLIBRES

I com que al començar he dit que cal mirar no xerrar massa i que de llibres ja se’n fan prou. Acabaré amb la lectura d’un poema d’en Joan Mitjons; «Tocar-se la panxa», es titula. Com he promès intentarem fer una mica de «no res». Doncs som-hi. Vosaltres m’haureu de seguir: ballarem sense aixecar el cul de la cadira!

Tocar-se la panxa,

gratar-se el clatell,

mirar com volen les mosques,

xiular als núvols que passen pel cel,

badoquejar,

estar assegut sense fer res.

I sobretot, a la tardor, no treballar mai d’escombriaire!

Joan Rioné, setembre de 2022